Este es un bloc para la apertura, el diálogo y el encuentro. Se trata de compartir palabras, que es una forma de compartir experiencias de vida. Está pensado para facilitar la relación educativa con las alumnas y los alumnos de la Facultad. Es también una forma ágil de intermediar en esa relación a través de textos cortos, la mayoría ya publicados en diferentes revistas y periódicos.

ciudad

Enrique Morente y Gonzalo Anaya



La muerte de Enrique Morente me ha trasladado hasta la memoria de Gonzalo Anaya. Creo que Enrique era un sabio valiente, que arriesgaba su bien ganada imagen académica en el flamenco para ponerse al lado de la innovación, la juventud, el riesgo, la aventura, la exploración de lo nuevo e incierto. Y Gonzalo, desde la pedagogía, hizo lo mismo con nosotros. Gracias a ese esfuerzo solidario quedan en la memoria experiencias en el flamenco como "Omega", uno de esos discos que saludo con especial reverencia cuando paso por delante de mi discoteca. Y con no menos veneración y respeto guardo en mi memoria y cuido en mis archivos los guiones con que Gonzalo nos obsequiaba en las Escuelas de Verano de los Movimientos de Renovación Pedagógica, y las conversaciones en las que nos regalaba un modo de cultivar la sabiduria que nos hacía a nostros también, cada día, un poquito más sabios.

Libro de los Pasajes, de Walter Benjamin.


Me he regalado el Libro de los Pasajes, de Walter Benjamin, en la muy cuidada edición de Akal. ¿Os imagináis que nos encontráramos ahora mismo una inmensa catedral -por ejemplo, Notre Dame- todavía en su estructura básica y fundamental, con los andamios instalados, las máquinas, los cinceles, las cuerdas y poleas, los planos del arquitecto, otros planos y documentos de consulta, apuntes, conversaciones entre los diferentes artesanos que intervienen en la construcción, esquemas, correspondencia, dibujos y maquetas, textos que iluminan el sentido de la obra, oraciones, coplas callejeras, montones de tierra y cal antes de convertirse en argamasa, herramientas, ... qué se yo cuántas más cosas y artefactos; y todo eso detenido, tal cual estaba en un día cualquiera del siglo XIII en el que se procedía a su construcción? Pues esa sensación pasmosa, apabullante, casi alucinógena, tengo yo con el encuentro y lectura de esta obra. Un libro inacabado que en la edición que comento tiene 1102 páginas. Y para quienes andamos con los asuntos de de la problematización e investigación de la experiencia de la ciudad como proyecto educativo, los talleres de la deriva, el flâneur, etc, es, ciertamente, una herramienta indispensable.

Darwin a l’escola

Les amigues dels MRP de Madrid em demanen una conferència sobre el darwinisme escolar. Al principi la proposta em va contrariar. Aquell senyor de barbes blanques era un naturalista que, des de la biologia, parlava de la selecció natural en l’evolució de les espècies. I això té poc a veure amb l’escola, una construcció social on la selecció no té res de natural. Accepta-ho com a metàfora, em digueren. La metàfora —que va possar en circulació Herber Spencer a finals del XIX— té la seua força per donar significat a les relacions de poder i les pràctiques discriminatòries en l’escola, en tant que institució de la societat capitalista i patriarcal. Pre-text del discurs conservador i xenòfob, el darwinisme escolar ve a dir-nos que a l’escola hi ha individus superiors i altres inferiors. Que la classe social, el gènere, la raça o la intel·ligència, identifiquen els millors, així que —com és natural— uns han de tenir éxit i d’altres fracassaran. La denúncia crítica d’aquest discurs és una avorrida obvietat.
Però, pensant-ho una miqueta més, me n’andone que en moltes de les nostres pràctiques de la vida quotidiana probablement estem reproduïnt inconscientment aquest discurs que ens sembla tan inacceptable. Mireu, si no, unes quantes expressions recollides a l'àmbit escolar: “Anca és eixa xiqueta, la que vingué de Rumania, els seus pares estàn tot el dia currant, i la pobra és prou curteta, què li anem a fer”; "Mira, les matemàtiques son les matemàtiques, ací i a Pekín, jo les ensenye i el que vullga que les aprenga”; "Jo organitze l’aula per grups, els més espabilats els fique davant, i aixina els altres s’estimulen a treballar per a poder pasar a llocs millors”; “Vaig al Cefire, a fer un curs sobre Darwin, perquè així tinc més punts i crèdits per a presentar-me en l’oposició”; ”A mi els sistemes educatius duals me semblen bé, perquè tothom no ha d’anar necessàriament a la Universitat". Un, que anava de psicòleg, deia en un altre curset del Cefire: “Pues qué quereis que os diga, a mí me parece que los libros de autoayuda vienen bien para tratar el conflicto entre profesores en el claustro”. Un cartell publicitari on s’anuncia Yale, un col·legi privat: "Formamos a las élites".
Deixem-ho ací, però penseu en els discursos d’exaltació de l’individu, al marge de qualsevol consideración estructural. La demanda d’excel·lència, el premi a l’esforç personal per les notes: la enginyeria científica de la conducta humana aplicada a la indústria escolar.
(Publicat a l'All i Oli, 238)

Universitat Lliure de Benimaclet

http://ullbenimaclet.wordpress.com/

La Universitat Lliure de Benimaclet és un projecte impulsat des de la Plataforma Benimaclet Viu.

Aquest projecte pretén afavorir l’intercanvi de coneixements entre els ciutadans i ciutadanes fora de les institucions oficials des de l’acció voluntària i l’interés per aprendre i parteix de la necessitat de construir coneixement crític i antihegemònic des de la participació ciutadana, en una societat dominada cada vegada més pel pensament únic que impedeix la visualització de possibles alternatives.

En una societat en la que l’educació i els coneixements tendeixen a la mercantilització i a reflectir només els interessos de la ideologia dominant , i determinades àrees de coneixements i idees queden fora de les institucions oficials, excepte en algun cas puntual, es fa necessària la resposta ciutadana per anar construint alternatives des de la base.

Creiem que per a que els ciutadans i ciutadanes recuperem poder sobre les nostres vides i tinguem capacitat per a transformar aquesta societat en altra de més justa cal la reflexió, l’anàlisi i el coneixement construït i compartit entre tots.

El nostre projecte vol recuperar l’esperit dels Ateneus Obrers de principis del segle XX, i de tots els espais de formació creats fora de les institucions formals desenvolupats des de aleshores en la lluita per una societat més justa, on el pobles i les persones puguen ser protagonistes de la seua pròpia història.

En quant a continguts el nostre plantejament vol anar des d’allò més quotidià, perquè també eixos coneixements ens fan més lliures i feliços i amos de les nostres vides, a anàlisis de caràcter més global que ens expliquen la realitat i ens ajuden a transformar-la.

A més creiem que les noves tecnologies de la informació ens proporcionen unes ferramentes potentissímes per a la construcció de coneixement. Però aquestes tecnologies hem de fer-les nostres i des del nostre control, perquè malauradament també poden ser instrument d’alienació i de difusió del pensament hegemònic.


Creiem fermament que no és casual que des de diferents llocs nasquen iniciatives de resistència com aquestes en un moment històric en que la universitat tendeix a la privatització i a donar preeminència a les qüestions tècniques sobre les ideològiques i polítiques. No és casual en una societat que discuteix normalment sobre allò que és accessori o prescindible i no analitza allò que és important.


La Universitat Lliure naix com una institució al servei dels ciutadans i ciutadanes de Benimaclet i com a ferramenta de col·laboració, debat i formació de les diferents entitats i persones que hi participen.

Més informació:
"http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/benimaclet-mes-barri-i-mes-lliure-mitjancant-lintercanvi-de-coneixements"

Biblioburro

Esta experiencia la conozco por María Jesús Perales. Como veréis, los contextos pueden ser hostiles pero hay sujetos formidables que desarrollan procesos admirables.

LA ISLA DE LAS FLORES

Este documental nos los trajo a la clase Estela una mañana de invierno, y nos dejó a todos y todas impresionados con el ritmo, la contundencia y la habilidad comunicativa con que se muestra la economía política de la pobreza.