Este es un bloc para la apertura, el diálogo y el encuentro. Se trata de compartir palabras, que es una forma de compartir experiencias de vida. Está pensado para facilitar la relación educativa con las alumnas y los alumnos de la Facultad. Es también una forma ágil de intermediar en esa relación a través de textos cortos, la mayoría ya publicados en diferentes revistas y periódicos.


Por otra política educativa

Un grupo de profesionales de la educación, la mayoría profesores y profesoras de universidad, reunidos en Sevilla los días 26 y 27 de octubre de 2012, preocupados por la situación del sistema educativo y alarmados por la evolución de la política educativa, con objeto de animar el debate y de generar un compromiso con la mejora declaramos: 

El menjar dels pobres




Podeu augmentar la ràtio fins que rebente l’aula, abaixar-nos el sou, acomiadar, reprimir les manis, canviar la llei al vostre interés, engreixar la privada i deixar morir la pública, suprimir el transport escolar, reduir les beques, tornar al franquisme, mentir davant un micròfon, insultar a qui divergeix, gastar-vos la pasta pública en xorrades, pero, si us plau, no sigueu tan cabrons i lleveu les mans del menjar dels pobres.  Ho dic per això dels tuppers, fiambreres o portaviandes.  ¿No sabeu que hi han nanos que, al dia, sols fan la menjada que se’ls dóna al menjador escolar? L’escola pública és un dret social i una obligació de l’estat, ¿com pot ser que hi vulgueu discriminar amb el menjar? ¿Sabeu el que significa que a la mateixa taula del menjador un xiquet s’alimente segons el criteri d’un nutricionista, i al costat arribe l’altre amb el portaviandes ple del que a sa casa han pogut o volgut posar-li? ¿Per què aquesta discriminació? ¿I quants xiquets o xiquetes no portaran ni tan sols portaviandes?
A l’escola el menjador és també un espai educatiu, el menjador és currículum. ¿Què aprenen els xiquets i xiquetes que veuen dues formes distintes d’alimentar-se? Doncs el que jo recorde de la meua infantesa a l’Escuela Nacional: que encara n’hi havia alguns que eren més pobres que jo i rebien una educació distinta, l’educació del pobres, les quatre regles i au. ¿Això voleu fer amb el menjar?
¿I què fareu vosaltres, directors, mestres, tutors, inspectors, presidents de l’ampa...? ¿Guardar escrupolosament la llei mirant cap a un altre costat? ¿No serà ja temps d’insubmissió? Potser algun dia, per alguna finestra d’alguna escola penge una pancarta que diga: Fora els portaviandes de l’educació pública!
Podeu discriminar amb les Matemàtiques, l’Educació física o l’Anglés, però deixem en el plat els macarrons dels nanos, de tots el nanos i en tots els plats. 

Jaume Martínez Bonafé


El problema del conocimiento en el triángulo entre capitalismo, crisis y educación.

Per a què serveixen els conflictes?
Jaume Martínez Bonafé

L'escola és un camp social en permanent conflicte. Vull dir, sobre l'escola com institució es creuen interessos diversos, ideologies contraposades. Si uns pensen que l'educació ha de servir per a l'emancipació i la capacitat de ser lliure, autònom, creatiu i just, altres diuen que l'escola ha de servir per a la reproducció de la desigualtat, el manteniment de l'elitisme i la conservació de les ideologies ultra. Si uns pensen l'escola per a gaudir amb el saber, altres pensen que el saber que ens fa falta és el que ens demanaran les empreses que compren mà d'obra. Etc, etc. De vegades afloren amb major intensitat els conflictes: és el cas ara mateix, amb una dreta amb majoria absoluta -no cal oblidar aquest detallet-, que té un programa molt concret: obrir les portes de l'Estat al capitalisme més depredador i salvatge. Així que ahí estem, cridant al carrer, però també parlant, aprenent a escoltar-nos i prenent decisions a Les assemblees. Els educadors i les educadores, (i quan dic educadors i educadores me referix també a les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra, que són autèntics dispositius de creació de consciència), hem de fer del conflicte un cap d'aprenetge, una autèntica "unitat didàctica" que ens ajude a entendre les divergències, els discursos oposats, els interesos comuns però també els que ens diferencien.
El ministre Wert, per les declaracions que fa i els decrets que impulsa, sembla un inútil amb una capacitat nul·la per entendre el que porta a les mans, però no és el problema. Al ministre hem de aconseguir treure'l del ministeri i derogar el Decret, però no sols per aturar les injustes i absurdes mesures que conté, sinó perquè això significarà capacitat de mobilització i empoderament públic i popular. Abans que feren a aquest home ministre la cosa ja pintava mal per a l'educació. La perversió de la democràcia escolar, els curricula desvitalitzats, els aprenentatges fragmentats, la burocràcia, i la progressiva des-implicació de cadascú de nosaltres -profes, pares i mares, alumnat- de tot allò públic ja estaven presents abans de Wert. Segurament són aquestes pèrdudes les que fan possibles aquest tipus de ministres i de governs. Per a què ens han de servir els conflictes? per aprendre a fer més pública L'escola, per augmentat la consciència crítica, per revitalitzar i dinamitzar la pràctica organitzativa i política de l'esquerra social, ...tu diràs!
(Publicat a All i Oli. Quaderns de l'Ensenyament, juny 2012)
Pues no se si ese que levanta la punta de los pies era yo, pero podría ser, ...podría ser. Era la "otra" escuela. 

Ben Webster


Este tipo ha venido acompañándome a lo largo de muchas noches de mi vida. Ahora, de pronto, al girar una esquina de you tube, me lo encuentro tocando la inolvidable Danny Boy, ...pero después me lo tropiezo en My Romance, y en Over The Rainbow, en fin, que ahí ando todavía de su mano.

Llibres de text

Llibres de text
Jaume Martínez Bonafé
Vam fer la carrera de mestre vomitant exàmens on contavem tot allò que els profes volien escoltar. I vam aprovar una oposició de la mateixa manera: reproduïnt fragments d’una memòria morta. Així que quan vam arribar a l’escola poca cosa sabíem del que havíem de fer. Vam trobar un llibre de text i a això ens agafarem com si fos pedra de salvació. La vida podia continuar i així mateix reproduir-se. Per demà la lliçò 17, feu a casa el tres i el cinc, no, el cuatre i el sis no cal. Ara anem a llegir, i després si algù no ha entes alguna cosa, alça la ma i jo ho explique. Doncs, comença tu, Manolito. Tot això ens resultaba ja familiar, així vam aprendre nosaltres qunan anàvem a escola, així ho hem vist fer a altres col.legues més antics en la professió i així ho anàvem a continuar fent nosaltres ara, ….Doncs, comença tu Manolito.

I com Manolito, tots els dies milions de xiquets de diferents escoles en diferents paisos amb diferents llengües, entren per la porta de l’aula portant de la ma una cartera repleta de llibres. Alguns a més a més incorporen un breack de xocolata que sol rebentar a la tercera patada, iniciant-se un interesant diàleg estètic entre la “glucosa con colorante H23” y una bonica representació a la pag 23 de “los nefridios vibràtiles de un invertebrado”, …però aquesta es ja una altra història.

Que força, doncs, la d’un artefacte que superviu a polítiques dispars, a cultures diferents, a temps distants. Crec que paga la pena detindremos a pensar una miqueta quiná és la funció, el paper real que el llibre de text juga a l’escola. Pot ser ens resulte còmode simplificar la questió: el libre es un “recurs” que ens “ajuda” a organitzar el treball a l’aula. I com que tenim molt de treball, vivim inmer-sos en la cultura del supermercat i els menjars preparats, doncs el llibre està bé per que ja ens dona les coses fetes, el menjar preparat, la cultura en llauna.

Anem a pams i no a vares. El libre de text no és una bona ferramenta de treball per fer una bona pedagogía. Per que homogenitza la cultura i la redueix a fragments inconexos de coneixements disciplinars. Per que no problematitza la realitat i simplifica i trivialitza les formes sempre complexes, conflictivies i contradictories amb les que accedim a explicacions i fem comprensió crítica de la vida. Per que regula, controla, aliena i desqualifica el treball del professorat. Per que preten establir estándars didàctics en una activitat professional que ha de ser necessariament diversa com diversa i cambiant és la vida de l’aula i de l’escola. Això si, el llibre de text és un gran negoci: al Reino de España un parell de multinacionals controlen el 90% del consum. I és tota una manera d’entendre l’escola, no és sols un recurs, és tota una forma d’entendre la relació teoría-pràctica a l’escola.

Als amics i amigues de CEAPA i a les organitzacions polítiques que d’una manera oportunista els segueixen la corrent cal que els invitem a pensar més detingudament la seva reivindicació: demanar la gratuitat del llibre de text és demananr la gratuitat d’un dels artefactes més conservadors i reaccionaris de la pedagogía. Ja fa molt de temps que la renovació pedagògica ve fent eixe análisi. Això per no entrar en el que el pròpi Conseller del P.P. el Sr Tarancón va recordar: no está molt clar que siga una política justa i igualadora fer gratuït per tothom el que uns poden pagar i uns altres no. O a més a més de concertar fins i tot amb l’ OPUS també voleu que els paguem els llibres?

I si pesarem en biblioteques d’aula, en accesos a la xarxa telemàtica, en supoprts digitals, en el text lliure, en la correspondència escolar, en les BT’s, en …..?
Publicat a la revista sindical All i Oli. Quaderns de l'Ensenyament. 2004.