Este es un bloc para la apertura, el diálogo y el encuentro. Se trata de compartir palabras, que es una forma de compartir experiencias de vida. Está pensado para facilitar la relación educativa con las alumnas y los alumnos de la Facultad. Es también una forma ágil de intermediar en esa relación a través de textos cortos, la mayoría ya publicados en diferentes revistas y periódicos.

LA BODA ANARQUISTA (EN LA MEMÒRIA)

No us parlaré ara d’història. Tampoc d’educació. Vaig a regalar-vos un tros de la meva memòria personal, del meu arxiu particular. Us contaré, breument, una història d’amor. Me la van contar fa ja molt de temps -jo era aleshores un jove estudiant de magisteri i vaig anar a Alcoi a una reunió clandestina d’una cel.lula anarquista. Allà, en la calor de la conversa còmplice, i de la proximitat militant, una parella de iaios -millor dir, un iao i una iaia que eren parella- em van contar la seva boda, la manera singular en què ells van decidir compartir amb la gent estimada la decisió de construir junts una vida comuna. Sembla que aquell dia s’alçaren de bon matí, nugaren els carros als cavalls, i junts, amb aires de festa, s’encaminaren una bona colla d’amics i amigues, dalt del carros, cap a la Serreta, que és una montanya propera a aquella ciutat aleshores industrial i de forta tradició en la lluita obrera. Estic parlant dels primers anys de la Segona República (els primers anys 30 del segle passat) Bo, amics i amigues, dalt de carros i cavalls, anaren en excursió fins a un lloc en la muntanya on un xicotet riuet en les constants caigudes d’aigua ha anat conformat xicotetes retencions, basals que a alguns llocs, un mur de pedres construït, ha fet la retenció d’aigua encara més gran, la base més fonda. Doncs els nostres amics i la seva colla arribaren a una d’aquestes bases; ella caminà cap a un dels extrems, ell caminà cap a l’extrem contrari, es llevaren la roba fins a quedar-se completament nuets, es miraren als ulls i es llançaren a l’aigua per trobar-se en el centre on s’abraçaren i es besaren mentre els amics, des de dalt, els llençaven flors i branquetes d'herbes aromàtiques. Després eixiren i tots s’encaminaren cap una clariana on cuinaren una paella vegetariana, i entre risses, cançons i festa, passaren el dia de la boda. Ara uns confessaré que em dóna pànic oblidar aquesta història, perquè ha estat al llarg de la meva vida, una de les imatges, un dels textos que ha alimentat la forma particular en què jo he volgut pensar l'amor, la sexualitat, les relacions de parella, però també una forma de pensar-me en el món i d’entendre el meu compromís social. La memòria, la memòria selectiva, la memòria construida, la memòria militant ha de lluitar contra la lobotomització de la conciència social. Sense passat no hi ha futur. Hi ha tan sols present efímer que es una forma de dir múltiples presents que se'ns van de les mans sense poder-los tocar. I si aquesta és una memòria particular, no trobe cap excusa per pensar igual la memoria col.lectiva d’un poble.

1 comentario: