Este es un bloc para la apertura, el diálogo y el encuentro. Se trata de compartir palabras, que es una forma de compartir experiencias de vida. Está pensado para facilitar la relación educativa con las alumnas y los alumnos de la Facultad. Es también una forma ágil de intermediar en esa relación a través de textos cortos, la mayoría ya publicados en diferentes revistas y periódicos.

“E puor si muove”


Jaume Martínez Bonafé

A pesar de la barbàrie idiotitzadora de l’imperi queda encara una química entre la raó i els sentiments que ens fa estar vius. És esperançador escriure açò en un matí en que m’he despertat amb la notícia anunciada que l’emperador Bush ha començat la masacre del poble iraquià. El Gran Hermano, amb l’enorme poder mediàtic, injecta cada dia per la via intravenosa del sofà del saló la ideologia neoliberal que ens transforma de subjectes  actius en consumidors passius de la mort de la història. Espectadors cecs mirem per a no veure. I un dia guanya el València CF a l’Arsenal i a l’altre plouen bombes al cel iraquià.  El capitalisme espectacular té per a tots.
Però a un poble menut una xiqueta de deu anys s’alça del llit i agafa el telèfon i crida a Estela i a Martina i a Miquel, i es reparteixen la llista de la classe i convoquen per a la vesprada a la plaça de l’ajuntament. I queden per fer unes pancartes i pensen quines altres coses poden fer encara. Tenen ràbia, i pena, però no han perdut el somriure i la infantil innocència amb què navegar cap a una vida més justa per tothom. I una mare d’una AMPA crida a la mare de l’AMPA de l’altra escola, i a la directora, i a les veïnes amigues, i ens trobem per protestar a la porta d’un Mercadona coincidint amb centenars de ciutadans i ciutadanes indignats amb els que han fet de la politica una patranya miserable per a emmascarar les ànsies imperials de poder militar, de poder econòmic, de poder ideològic. L’hegemonia del terror. I Julio Rogero acaba de telefonar des de Getafe demanant més exemplars del material didàctic que va fer el Movimient de Renovació Pedagògica contra el militarisme i contra les bases de l’OTAN a Bètera. Quedem en impulsar una xarxa per intercanviar totes les propostes didàctiques renovadores que puguem conéixer sobre la guerra. Són les nostres eines, les nostres “armes”: materials per educar en la pau, la solidaritat i la llibertat. Em direu que avui, amb les sirenes d’alarma sonant a Bagdad per la pluja dels míssils nordamericans i britànics, no estem per a paraules d’amor.  No us recordaré aquell poema de Brecht: cada avió que llança les bombes està pilotat per una persona. Aquest és el nostre treball, aquesta és la batalla que hem d’intensificar.

Per això deixeu-me que en un dia com avui crega en el miracle de l’escola. He vist al poble on visc que l’escola ha servit per a dinamitzar i vertebrar la societat civil. Els xiquets, les xiquetes, les pares i les mares han trencat les fronteres institucionals de l’escola per a fer-se societat civil, ciutadans i ciutadanes al carrer, cridant amb la veu clara de qui vol participar de la vida i no deixar que li la conten –o que li la fuerten-. Alguns pensareu que davant l’increment suicida  d’una forma de bogeria despòtica que intenta destrossar la raó edificada segle a segle l’escola té poc a fer. No hi estic d’acord. Però hem de trencar moltes barreres. Pensar globalment i ajudar a la comprensió global i complexa dels problemes: si us fixeu el poder sempre parcel.la i simplifica. Evitar la fragmentació i el corporativisme: no som mestres separats dels ciutadans, som mestres-ciutadans. L’escola no pot pensar “separada” o aïllada de la resta de les institucions que produeixen la subjetivitat. Les coses que val la pena canviar, els projectes pels que cal lluitar no poden ser mai una paraeta particular que mira la realitat pel forat d’un caleidoscopi espatllat. En un dia en el que l’emperador Bush anuncia el començament de la massacre amb el nom d’“Operació Llibertat” és més necessari que mai recobrar la confiança en el paper crític i emancipatori de l’educació i analitzar en les pràctques de les persones i de les organitzacions què ens apropa i què ens allunya de eixa possiblitat educativa.
Publicat a l'All i Oli, 170.

Llums i ombres de l'escolarització de les xiquetes i els xiquets de 2 anys


Conxa Delgado Amo
Jaume Martínez Bonafé

És de celebrar la voluntat del nou Conseller d'intentar aturar l'escandalós creixement de la privatització de l'ensenyament fent pública i gratuïta l'escolarització, ara des dels 2 anys. És de celebrar la voluntat política de facilitar a famílies sense recursos el dret a l'educació dels seus fills o filles. I és absolutament coherent, clar que si, fer-ho en les línies en valencià. Però és preocupant que la forma d'implementar-ho ens recorde tant l'estil polític del passat: sense consulta, amb presses, improvisant. I és molt preocupant l’escassa i pobra argumentació pedagògica d'aquesta decisió política. També a això ens havien acostumat els administradors anteriors, menyspreant o ignorant els sabers de renovació pedagògica.
Ara assenyalarem alguns principis bàsics d'aquesta pedagogia per a l'educació infantil, per si encara poden ser considerats en aquest "programa pilot".
El primer i fonamental és que tots i totes, polítics, administradors, tècnics i professorat estem en el nostre lloc de treball per fer possible la millor educació del xiquet o la xiqueta, que en el cas dels 2 anys significa deixar-lo créixer en pau creant-li un entorn favorable per al seu desenvolupament integral. Els interessos puntuals de la política han d'estar per sota d'aquest principi. Els xiquets i les famílies no s'instrumenten a favor de determinades polítiques, són subjectes de dret i les polítiques estan al seu servei. La presa o la improvisació són males companyies d'aquest principi, que requereix calma, estudi, preparació, negociació de condicions, i garantia plena de l'atenció de qualitat que mereixen i a la que tenen dret els nens i nenes.
El segon és que no hauria de trencar-se el cicle natural de creixement, que s'apropa més a 0-2; 2-4; 4-6. i que qualsevol proposta d'escolarització hauria de respectar; tota una complexa arquitectura especifica dirigida a les necessitats específiques d'aquest cicle: entorn, mobiliari, menjador, equipament didàctic, etc. Una macro-escola, per moltes adaptacions que vulgueu, no és el lloc més adequat per una xiqueta o xiquet de 2 anys.
El tercer te a veure amb l'equip docent i la seua formació. Hi ha una consideració bastant comuna, però molt equivocada, que creu que ensenyar a aquests xiquets no requereix molt de saber, tan sols tenir paciència i ser afectuós. Una consideració totalment errònia i acientífica. Treballar en 0-2 requereix professionals molt preparats, amb formació específica, i per cert, amb igual i màxima titulació, que impedisca qualsevol tipus de jerarquia en les funcions d'atenció a l'infant. Això, òbviament no s'aconsegueix amb cursets de quatre dies. Han de ser altres els temps i espais de formació i intercanvi de sabers entre professionals. Cal considerar, en aquest punt, l'exemple de la parella pedagògica, tal com s'implementa a l’escola infantil municipal d’Alaquàs i a Reggio Emilia, un referent mundial de la bona educació infantil.
El quart te a veure amb la memòria, les conquestes anteriors i els sabers acumulats. A aquest país, com a altres llocs de l'estat, durant les dècades dels 60 i 70 del passat segle, es van produir lluites populars i veïnals amb una significativa conquesta: el salt qualitatiu de "la guarderia" a "l'escoleta infantil", i les xarxes d'escoletes municipals van proliferar. El cas del Patronat d'Escoles Infantils a la ciutat de València és significatiu. Espais específics, molt vinculats al barri, professionals preparats i complicitats col·laboratives amb les famílies. És discutible ara la proposta d'escolaritzar els 2 anys, sense revisar ni recuperar aquesta important xarxa d'escoletes municipals i/o barrials. Aquells professionals amb llarga experiència podrien ajudar a millorar aquest programa.

Ens passem de l'espai atorgat i són encara molt els punts pedagògics que caldria considerar. Sols una darrera recomanació. L'estudi del llibre "La educación infantil de 0-6 años en España", un informe de 340 pàgines produït per la Plataforma Estatal en defensa del 0-6. Un llibre, per cert, recentment presentat a la ciutat de València, entre professionals de distints àmbits compromesos amb la dignificació de l'educació infantil.
Publicat a All i Oli, nº 262

Política educativa i democràcia viva.


Jaume Martínez Bonafé.

Insistentment ens recorda Tonucci el dret dels xiquets i xiquetes a participar i decidir sobre els assumptes que els incumbeixen. I podem dir que hi ha un cert consens en animar als infants i els joves a estar presents i actius en l'aprenentatge de la ciutadania. El 15 M és un referent per a tots, i el el concepte de la política està cada vegada més nugat a la vida quotidiana. Certament, la participació social és un dret però també un aprenentatge. Ningú neix demòcrata o passota, és un aprenentatge.

Doncs bé, jo em pregunte: com podem ensenyar a les nenes i nens a viure apassionadament la democràcia si nosaltres, els mestres, no ho hem aprés, o no ho sabem fer, o nos ens han ensenyat a fer-ho? I si estem d'acord en què l'alumnat té dret a participar en els assumptes que els atenyen, per què no els mestres? Per què al professorat no ens ajuden a aprendre a participar? Per què no ens inviten a participar? Per què nos ens provoquen el desig, la passió de saber-nos activament demòcrates? Quin és l'espai de la participació activa i creativa dels i les mestres?

Passen cada dia moltes coses a l'aula i l'escola. Quin és l'espai de protagonisme actiu que ens deixen i quin és l'espai d'aplicació mecànica, purament tècnica, burocràtica que ens atorguen? Parle del currículum, de les avaluacions, dels deures escolars, dels materials didàctics, dels llibres de text, dels horaris i espais, de la formació permanent, i de la multitud de decisions de les quals s'assabentem quan s'han publicat al DOGV sense passar per la reflexió col·lectiva, horitzontal, participativa, dels professionals de la docència. El canvi polític no és sols un canvi d'ocupes als despatxos de la Conselleria, és també i fonamentalment un canvi de política.

He treballat en una investigació sobre les pedagogies explicitades en les acampades del moviment 15M a través de les seues assemblees: l'horitzontalitat de les relacions, el tractament no simplificat i complex dels problemes, el reconeixement de ser subjectes actius i històrics, la proposta de revolució interna i personal al costat de la col·lectiva i social, la consideració de la importància i lentitud dels nous aprenentatges, l'admissió del somni i la utopia com a punt de referència actiu, recolzar-se en les xarxes i les noves tecnologies que permeten un major protagonisme, el respecte a les minories i consideració de les seues opinions, transgressors del convencional, actitud crítica davant el paper dels subjectes polítics i econòmics així com dels seus mitjans de comunicació.

Són pedagogies possibles que podem anar treballant a les aules si a la vegada des de les direccions polítiques en l'Administració Educativa es fomenten i animem entre els mestres.
Publicat a l'All i Oli, nº 262, febrer 2016.